Innovació ciutadana cultural

Un enfocament per transformar les institucions culturals

Durant els darrers anys, la innovació ciutadana ha guanyat presència en les polítiques públiques, els laboratoris culturals, les institucions educatives i els projectes de transformació territorial. El concepte, però, continua generant una certa ambigüitat. De vegades es presenta com una metodologia participativa; en altres casos, com una eina per generar idees, com una variant de la innovació social o com una nova manera de relacionar les institucions amb la ciutadania. Aquesta diversitat d’interpretacions indica que ens trobem davant d’un camp de pràctiques encara obert, en construcció i estretament vinculat als contextos on es desenvolupa.

La innovació ciutadana no és una eina concreta ni una metodologia única i tancada. És, principalment, un enfocament d’intervenció i un procés de treball que modifica el lloc que ocupen les persones i les comunitats davant dels reptes col·lectius. La ciutadania deixa de ser considerada únicament destinatària d’un servei, públic d’una activitat o font d’opinió, i passa a participar en la definició dels problemes, la producció de coneixement, l’elaboració de les respostes i, idealment, la presa de decisions. Aquest desplaçament és especialment rellevant per a les institucions culturals, perquè obliga a revisar no tan sols les seves programacions, sinó també els seus relats, les seves formes de governança i la seva relació amb els territoris i les comunitats.

Tres aproximacions a la innovació ciutadana

No hi ha una definició universalment acceptada d’innovació ciutadana, però sí algunes formulacions de referència que permeten identificar-ne els elements principals. La primera és la que ha impulsat la Secretaria General Iberoamericana, una de les institucions que més ha contribuït a consolidar el concepte a través dels Laboratoris d’Innovació Ciutadana, els LABIC. La SEGIB defineix la innovació ciutadana com el procés pel qual les comunitats i la ciutadania es converteixen en protagonistes i productores de les seves pròpies respostes als desafiaments socials, utilitzant tecnologies i metodologies obertes, que poden ser digitals, socials o ancestrals.

Aquesta primera definició aporta dos elements fonamentals. D’una banda, presenta la innovació ciutadana com un procés, no com una activitat puntual. De l’altra, situa la capacitat de producció en les persones i les comunitats. És a dir va més enllà de consultar-les per millorar una solució concebuda prèviament, i reconeix i legitima que disposen de coneixements, experiències i capacitats imprescindibles per construir-la. Els LABIC tradueixen aquesta idea en espais d’experimentació, aprenentatge i prototipatge on equips diversos desenvolupen col·laborativament propostes concretes sorgides de la ciutadania.

Una segona formulació especialment útil és la del Colaboratorio de Innovación Ciudadana. Segons aquesta xarxa, la innovació ciutadana sorgeix de la implicació activa de la societat civil i de les persones i comunitats afectades o interessades en cada desafiament. Les respostes es coprodueixen mitjançant la interacció entre agents diversos i la hibridació del coneixement tècnic i expert amb els coneixements amateurs, experiencials i vivencials. Els resultats poden adoptar formes diferents: serveis, productes, processos, projectes o polítiques que, quan funcionen, es poden ampliar o transferir a altres contextos.

La contribució d’aquesta definició és rellevant perquè situa la pluralitat de sabers al centre del procés. La innovació no apareix exclusivament per l’aplicació d’un coneixement especialitzat, sinó per la trobada entre coneixements diferents. L’expertesa professional continua sent necessària, però deixa de presentar-se com l’única font legítima. El coneixement d’una persona usuària, d’una associació, d’un col·lectiu juvenil, d’una comunitat patrimonial o d’un professional que treballa quotidianament en un territori pot contribuir a interpretar el repte i a construir una resposta més situada i significativa.

La tercera aproximació prové de les reflexions d’Antonio Lafuente i de l’experiència dels laboratoris ciutadans. Lafuente descriu el laboratori ciutadà com un espai hospitalari capaç de convocar la diversitat; un entorn experimental en què diferents experiències i coneixements se sotmeten a un escrutini públic, obert i horitzontal. És un espai de treball orientat a la producció de prototips i una infraestructura per aprendre a conviure i practicar una forma de política experimental.

Aquesta perspectiva introdueix la cultura del prototip. Davant de la pretensió de trobar immediatament una solució definitiva, el prototip permet elaborar una primera resposta incompleta, provar-la, documentar-ne els efectes i modificar-la. El valor de l’experiment no resideix només en el resultat final, sinó en l’aprenentatge que genera i en les relacions que es construeixen durant el procés. Els laboratoris ciutadans són, en aquest sentit, infraestructures d’escolta, producció i mediació més que simples espais de reunió. Les convocatòries obertes, els equips multidisciplinaris, la mediació, la documentació i l’avaluació són els mecanismes que permeten organitzar aquesta experimentació.

Les tres definicions comparteixen, per tant, un mateix nucli. La innovació ciutadana parteix d’un repte col·lectiu, implica les persones afectades o interessades, combina coneixements diversos, produeix respostes concretes i incorpora la possibilitat de provar-les, revisar-les i transferir els aprenentatges. No és equivalent a participació ciutadana, encara que la necessiti. Un procés pot ser molt participatiu i limitar-se a recollir opinions sense modificar cap decisió. La innovació ciutadana exigeix que la participació tingui capacitat productiva i alguna incidència sobre el resultat, el funcionament institucional o les relacions entre els actors.

Adhoc Cultura: acompanyar les institucions des de la coproducció

Adhoc Cultura ha anat adoptant progressivament aquest enfocament per acompanyar institucions culturals, administracions, museus, biblioteques i xarxes professionals. No ho ha fet a partir de l’aplicació mecànica d’una metodologia única, sinó configurant processos adaptats a cada context. La diagnosi, la mediació, la recerca aplicada, la participació, el codisseny, el prototipatge i l’avaluació es combinen de manera diferent segons el repte, el territori i els agents implicats.

Aquesta manera de treballar modifica també el paper de l’equip consultor que va més enllà d’analitzar una realitat des de fora i lliurar un document amb recomanacions. Consisteix a crear les condicions perquè els diferents agents puguin interpretar conjuntament la situació, confrontar perspectives, formular prioritats i construir respostes. L’equip aporta coneixement tècnic, metodologia i capacitat de síntesi, però també assumeix una funció de mediació entre llenguatges, interessos i cultures organitzatives diferents.

El Pla de Lectura de Ripollet 2027-2031 és un exemple d’aquesta lògica aplicada a una política cultural municipal. El procés ha combinat l’anàlisi documental i estadística amb una enquesta ciutadana que va obtenir prop de 350 respostes, sessions amb professionals i entitats, un grup promotor i una trobada oberta. La participació no s’ha plantejat com un mecanisme per validar un pla ja redactat, sinó com una font per identificar barreres d’accés, necessitats territorials, dèficits de coordinació i possibilitats de col·laboració.

I és per això que la proposta presentada va més enllà d’indicar quines propostes de programació s’han de fer. El Pla proposa una política transversal que relaciona biblioteca, centres educatius, famílies, joves, equipaments de proximitat, serveis socials, salut i creació local. També preveu transformar el grup promotor en un grup de seguiment responsable d’acompanyar-ne el desplegament, revisar els indicadors i reorientar les actuacions. La innovació ciutadana apareix aquí en la construcció compartida de la política i en la voluntat de deixar una estructura de governança que continuï activa després de la redacció del document.

Una segona experiència és la Taula d’Educació i Museus de Barcelona. En aquest cas, es parteix d’un ecosistema professional format per museus, responsables educatius i administració cultural. Mitjançant un equip motor, sessions de treball, plenàries i cercles temàtics, la Taula ha permès identificar reptes comuns, compartir coneixement pràctic i elaborar eines conjuntes, entre les quals hi ha un protocol sobre la relació entre educació i col·leccions.

Més que en la novetat del document, la innovació es troba en la construcció compartida que l’ha originat, és a dir, en la creació d’un espai estable en què els professionals poden passar de l’intercanvi d’experiències a la construcció de criteris compartits, experimentar-los en equipaments concrets i retornar els aprenentatges al conjunt de la xarxa. La Taula funciona així com una comunitat de pràctica i com una infraestructura distribuïda d’innovació: el coneixement no es concentra en un únic expert o institució, sinó que es produeix, es contrasta i circula entre els participants.

El procés de cocreació de l’exposició Paisatges transformats, patrimonis emergents, impulsada en el marc de la Xarxa de Museus Locals, mostra una altra escala d’intervenció. L’encàrrec inicial podia haver-se resolt presentant als museus una proposta expositiva perquè hi aportessin informació o peces. En canvi, el procés els va incorporar com a agents cocreadors, capaços de qüestionar el relat inicial, introduir nous casos, detectar absències i revisar la manera de representar la transformació dels paisatges de la província de Barcelona.

La participació va incidir sobre els continguts i sobre la mateixa mirada curatorial. Els museus van actuar només com a proveïdors de dades locals, però també – i aquí  la importància – com a institucions que aportaven coneixement territorial i interpretatiu. Aquesta experiència mostra que la innovació ciutadana cultural també pot produir-se en l’elaboració dels relats. La resposta innovadora pot ser un servei o una eina però – com passa en aquest projecte – pot ser una nova manera de seleccionar, ordenar i relacionar les narratives, reconeixent que la interpretació del patrimoni és una construcció compartida.

El projecte Remences, més enllà d’un fet històric amplia aquesta lògica a una escala territorial i patrimonial. El treball amb vuit municipis ha requerit posar en relació espais, accions, equipaments, relats locals i agents que fins aleshores s’abordaven de manera fragmentada. Les sessions participatives, l’enquesta i les eines d’anàlisi han servit per passar d’una suma d’iniciatives municipals a la possibilitat d’un relat territorial compartit.

En aquest cas, el repte era explorar com el llegat remença pot convertir-se en un actiu cultural contemporani capaç de generar cooperació, educació, recerca, turisme responsable i identificació territorial. La innovació – en aquest projectes – consisteix a activar relacions entre municipis i comunitats, revisar la interpretació del patrimoni i imaginar estructures de continuïtat. El procés partia de la necessitat de reconèixer els recursos existents, els desacords i les capacitats distribuïdes pel territori.

Aquests quatre projectes són diferents pel que fa a escala, agents, durada i resultats. Un produeix una política municipal; un altre, una comunitat professional; el tercer transforma un relat expositiu, i el quart intenta articular una xarxa patrimonial territorial. Comparteixen, tanmateix, una seqüència recognoscible: situar el repte, identificar l’ecosistema, escoltar i interpretar, posar en relació coneixements diversos, elaborar respostes, contrastar-les i generar condicions de continuïtat.

Això no significa que tots els projectes d’Adhoc Cultura siguin laboratoris ciutadans en sentit estricte, ni que assoleixin el mateix nivell de coproducció. La innovació ciutadana ha de ser també un criteri crític per examinar la pròpia pràctica. Cal preguntar-se qui ha pogut participar i des de quin moment del procés, quines veus han quedat fora, en quines decisions s’ha incidit, què s’ha modificat realment i quina capacitat queda al territori després de finalitzar l’acompanyament. Sense aquesta exigència, el concepte corre el risc de convertir-se en una etiqueta atractiva aplicada a qualsevol activitat participativa.

Cap a una definició d’innovació ciutadana cultural

A partir de les referències analitzades i de l’experiència acumulada per Adhoc Cultura en l’acompanyament de museus, biblioteques, administracions i xarxes professionals, proposem entendre la innovació ciutadana cultural com un enfocament d’intervenció que transforma la manera d’abordar els reptes culturals i la relació entre institucions, professionals i ciutadania. I és en aquest marc de treball propi d’Adhoc Cultura proposem la definició següent:

La innovació ciutadana cultural és un enfocament d’intervenció basat en un procés col·lectiu, situat, obert i experimental. Mitjançant aquest procés, persones, comunitats, professionals i institucions defineixen reptes culturals compartits, articulen sabers diversos i coprodueixen relats, pràctiques, serveis o polítiques que amplien els drets culturals, transformen les relacions de decisió i generen capacitats col·lectives per continuar actuant.

Parlem d’un enfocament perquè expressa una determinada manera d’entendre la institució i el paper de la ciutadania. Parlem d’un procés perquè es desenvolupa al llarg del temps i requereix fases, mediació i aprenentatge. Més que una eina concreta, integra recursos diversos —entrevistes, mapes d’agents, tallers, qüestionaris o prototips— segons les necessitats de cada projecte. Alhora, es pot desplegar a través de metodologies diverses i sistematitzar-se en itineraris de diagnosi, anàlisi, cocreació, experimentació, implementació i avaluació.

És un procés col·lectiu perquè cap dels actors disposa per si sol de tota la informació ni de totes les capacitats necessàries. És situat perquè les respostes culturals no es poden separar de la història, els conflictes, les desigualtats, els llenguatges i les relacions pròpies de cada context. És obert perquè ha de permetre incorporar coneixements, agents i possibilitats que no estaven previstos inicialment. I és experimental perquè assumeix que les respostes poden ser provisionals, revisables i susceptibles de produir aprenentatges, fins i tot quan no funcionen com s’esperava.

La definició incorpora els relats, les pràctiques, els serveis i les polítiques perquè la producció cultural va més enllà d’objectes o de les activitats. Innovar culturalment pot significar construir una exposició, però també revisar qui té legitimitat per explicar un patrimoni, modificar un protocol educatiu, establir una xarxa territorial, crear una nova forma de mediació o transformar els criteris amb què es prenen les decisions.

La referència als drets culturals és la que diferència amb més claredat la innovació ciutadana cultural d’altres modalitats d’innovació. La UNESCO reconeix el dret de totes les persones a accedir a la cultura, participar-hi, crear-la i gaudir-ne. Ja l’any 1976 establia que la participació cultural havia d’incloure la possibilitat efectiva d’expressar-se, actuar i crear, i també la implicació dels diferents agents socials en les decisions de política cultural.

L’observació general número 21 del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals reforça aquesta perspectiva en considerar els drets culturals una part integral dels drets humans i vincular-los amb la dignitat, la diversitat i la interacció positiva entre persones i comunitats. La innovació ciutadana cultural no hauria de valorar-se, per tant, exclusivament per la novetat o l’eficiència de la solució. També s’ha de preguntar si amplia les possibilitats d’accés, participació, expressió, creació i contribució a la vida cultural.

Finalment, la definició posa l’accent en la transformació de les relacions de decisió i en les capacitats que deixa el procés. Els estudis sobre els LABIC mostren que els laboratoris poden generar transformacions simultànies en la ciutadania, en les institucions i en els sistemes de cooperació. El prototipatge, l’assaig i l’error permeten que les institucions es pensin com a estructures en evolució i no com a organitzacions que ofereixen respostes acabades a una ciutadania passiva.

Aquesta és probablement l’aportació més important de la innovació ciutadana al camp de la cultura. Més enllà de renovar formats, incorporar tecnologies o arribar a nous públics, el seu valor rau a crear les condicions perquè les institucions culturals puguin escoltar, aprendre, experimentar i prendre decisions amb altres agents. Una institució cultural innovadora és aquella que sap revisar les seves certeses, incorporar coneixements que habitualment queden fora dels espais de decisió i compartir de manera efectiva la capacitat de produir, interpretar i orientar l’acció cultural.

La innovació ciutadana cultural apareix, així, com una pràctica institucional i democràtica. Converteix la cultura en un espai on es poden construir respostes als reptes comuns, però també on es poden assajar altres formes de relació entre ciutadania, professionals i administracions. La seva finalitat no és substituir la responsabilitat pública ni el coneixement professional. És enriquir-los, confrontar-los amb l’experiència de les persones i posar-los al servei d’una capacitat col·lectiva d’actuar.

Quan això succeeix, la ciutadania deixa de ser només públic. Es converteix en agent cultural, productora de coneixement, intèrpret del territori i participant en la construcció de les institucions que han de garantir els seus drets.

Referències bibliogràfiques

• Colaboratorio de Innovación Ciudadana (2023). ¿De qué va esto de la innovación ciudadana? (Colaboratorio Innovación Ciudadana)
• Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides (2009). Observació general núm. 21. Dret de tota persona a participar en la vida cultural. (Docstore)
• Pascale, P. i Resina, J. (2020). «Prototipando las instituciones del futuro: el caso de los laboratorios de innovación ciudadana (Labic)». Revista Iberoamericana de Estudios de Desarrollo, 9(1), 6-27. (Papiro UNIZAR)
• Ricaurte Quijano, P. i Brussa, V. (2018). «Laboratorios ciudadanos y humanidades digitales». Digital Humanities Quarterly, 12(1). (Alianza de Humanidades Digitales)
• Secretaria General Iberoamericana (s. d.). Innovación ciudadana. (Secretaría General Iberoamericana)
• UNESCO (1976). Recomanació relativa a la participació i la contribució de la població en la vida cultural. (UNESCO)